(dedicat al veí que va passar, À.)
Riiinnnggg! Riinngg! Ring!!!
-Hòstia, la porta! -Aquesta hora?, -Collons no, ja és mig dia! -Noooo! Collons, què m’ha passat?
L’Edmund ja és despert, però, el són ha estat tant profund que està desconcertat, es mou inquiet dins el llit i no s’atreveix a sortir-ne, pot ser que estigui somiant.
Per fi es decideix que s’ha de llevar i atendre la porta, mig despullat corre descalç cap a la porta del seu pis i agafa l’interfon, calla i escolta. Res ni una mosca -estic somiant-pensa i va per tornar el telèfon al seu lloc, encara no ha penjat que sent -el carter!, obri si vos plau, sóc el carter! En Vicens!
Encara despistat, adormit i amb el cor pres per l’hora que ha vist al despertador del seu quarto, prem el botó i sent com la porta de l’edifici s’obre i reconeix la veu d’en Vicens – Escolti, escolti, no se’n vagi, porto un certificat …
6 mesos abans – 1 de gener de 2016, al migdia
La Diana es troba dreta davant l’edifici on ha viscut la seva àvia fins fa tres mesos. Encara no fa una setmana que els pintors l’hi van tornar les claus i li varen ensenyar la feina feta. Ha quedat molt bé, irreconeixible! -els va dir.
Ara espera el nou inquilí, no l’ha vist mai, només ha sentit la seva veu per telèfon, però en té bones referències i la seva veu era de bona persona.
El carrer està parat, ni una ànima, -es normal, pensa la Diana i comença la impaciència. Té són, la nit de revetlla es va allargar molt i ara està cansada, amb olleres i maleeix que no hagués pensat abans que avui no ésdia per donar claus…
Entretinguda amb la nit passada, no s’adona que ha arribat un cotxe, que ha parat al seu costat, que un home de mitjana edat baixa i agafa la maleta del darrera i s’apropa a la Diana.
– Bon dia, sóc l’Edmund, ets la Diana?
– Ah! Perdó, si, si, si sóc la Diana, vostè, tu ets l’Edmund?
– Bé, ja he arribat.
– Si, si, puntualitat britànica! Migdia en punt!. L’acompanyo
– No cal, estic acostumat als trasllats.
– Només una maleta?
– Diguem de tu, El pis es moblat, no? Hi ha roba de llit, no?
– Si, si. Perdona. És que sóc nova en això de llogar el pis. Com vulguis. Té. Aquesta és la clau de la porta, aquesta petita del pis i aquesta antiga i grossa del garatge. És aquest -i li assenyala la primera porta del rastell de portals.
– Moltes gràcies -diu l’Edmund, mentre agafa el plec de claus de la mà de la Diana, es gira i enfoila cap a la porta d’entrada.
Hostia! -pensa- ni tan sols l’hi he donat la mà! -Es gira i la veu enllà cap el cotxe.
L’Edmund, posa la clau al pany i una mà darrera el vidre l’obre abans que ell pugui fer cap gest.
-Bon dia
-Bon dia
Una sra. alta i grossa, emplena l’entrada.
– Vostè és el nou de l’escala? Ve a viure al pis de la Cristina? Ai! La Diana l’ha fet arreclar molt bé, ha quedat irreconeixible! La Cristina i el seu Pedro hi varen viure més de 40 anys i no varen fer cap obre, estava com el varen trobar. En fi, jo visc a la porta del davant. Ara sola, el meu Raül es va morir fa 7 anys , bueno, el proper dia 5 de febre farà els 7 anys. Ai! Si és que no som res, miri, fa tants anys i encara quan hi penso… En fi, res. Ja li dic. Aquí tots son molt bona gent, vàrem estar 41 anys els mateixos setze veïns, érem com una sola família, hi estrà molt bé aquí, ja ho veurà, tots els que quedem vius som molt bona gent, i en s ajudem sempre que fa falta…
Els ulls de l’Edmund s’han anat obrint i com si s’ho hagués estudiat li diu:
– Si, sra. Sóc l’Edmund, per servir-la. Vinc a viure al pis de la sra. Cristina i sóc periodista. Vinc de París, però he treballat de corresponsal de la Vanguardia de molts altres llocs i ara m’amago i he llogat el pis a la Diana, m’he d’amagar perquè es veu que el que vaig escriure no agradà a algunes persones molt importants i un dia em vaig trobar una nota que m’amenaçava de mort, Una mort horrible!!
Però, no es preocupi, només hi estaré uns mesos, abans que em trobin. 6 mesos, només hi seré 6 mesos. L’1 de juliol marxaré. Marxaré passi el que passi.
Ambdós han callat i el silenci especeja, es miren i es tornen a mirar, i a la fi l’Edmund li demana si pot passar.
5 dies més tard, Nit de Reis del 2016
l’Edmund posa la clau a la porta del seu apartament disposat a entrar, darrera seu s’obra una porta i la veu de la sra. alta i grossa diu:
– Bona tarda, arriba o se’n va?
Sense girar-se, en Edmund respon:
– Sortia, tinc una reunió i faig tard. Bona tarda -treu la clau de la porta i baixa l’escala a corre-cuita fins a la porta de l’edifici. Quan posa la clau a la porta, aquesta s’obre sola i darrera el vidre un home cabell blanc, una mica més gran que ell el saluda , mentre li fa un somriure franc:
– Hola, ets l’Edmund oi? M’alegra trobar-te, ja fa dies que et busco, tens temps? Sóc el veí del tercer, si et sembla podem fer un cafè plegats.
– Collons! -pensa l’Edmund, però aixeca el cap i respon:
Està bé, anem a fer un cafè al bar, aquí no, no vull passar un altre cop davant la sra del primer.
Asseguts al racó de can Manel, després de saludar als parroquians i demanat els cafès, els dos homes cara a cara callen i el silenci els engega un atac de riure, i desseguida es troben com amics de tota la vida. És en Edmund qui trenca el gel:
– Quan m’has abordat, he pensat. No! Un altre interrogatori! No sé com no t’he enviat a l’infern!
– Aquí som així, ja ho notaràs, no esperem que ens expliquin, bé no tothom en hi ha que ni et diuen bon dia!
-Qui és la sra. del meu replà?
En Ton, s’escarxofa a la cadira i es treu la jaqueta:
– Has cardat la troballa del segle! Has anat a parar als pisos més divertits del poble. La Flora, només té 83 anys encara que pel que diu sembla que en té molts més. Si has parlat dos cops amb ella, ja deus saber qui viu a on i quines malalties tenim tots els veïns.
– No he entès res del que m’ha explicat, tampoc l’he escoltat gaire, faig cara de bon noi i ja està. Però ja tinc el cuc dins el ventre i és veritat, m’agradaria conèixer-us a tots. No em fareu un dinar de benvinguda? Com que m’ha dit que sou tant bons veïns i que tots sou amics des de fa molts anys!
-Mira Edmund -la cara d’en Ton es torna seria i el contertulià no entén res de res- El que vares explicar a la Flora i és això pel que t’he parat, va ser una mala decisió. Si és veritat el que li vares dir, deus ser un juganer amb la sort, o, et creus que no se sabrà? I si no és veritat, que és el que jo crec, t’has cardat en un bon embolic.
– Però, escolta, jo no volia pas en riure’m de la sra. Vaig parlar per parlar, va ser una reacció compulsiva perquè em va emplenar de preguntes i jo ja ni recordava la primera.
– Però, com se’t va acudir dir-ho!
-El què? Que em van enviar una nota d’amenaces?
– No, això no és cap problema, ningú, excepte, la Flora s’ho ha cregut. No. El que vares dir és que el dia 1 de juliol marxaves!
– Si, és clar, l’1 de juliol començo a treballar a la costa de cambrer, com cada any!
– Collons nano! I ara com ho farem, perquè el setembre tornes no?
– No sé, si. Pot ser. Per què m’ho preguntes?
– No per a res, però a hores d’ara tot el poble ja diu que el dia 1 de juliol marxaràs.
– I què, és que no puc marxar?
-Haurem d’inventar-nos alguna cosa! -l’expressió del veí del tercer s’entorna i es posa la mà als cabells! -no ens servirà que ho vares inventar- Haurem de fer córrer que ja no tens cap necessitat de marxar i que t’agrada molt el poble i que no en marxaràs mai més!
– Fins que em mori, no?
– No facis broma, ja m’ha arribat que la Diana et busca perquè no vol llogatr el pis només per sis mesos. Ja sé, ara anirem a casa i et trobaràs la Flora, li seguiràs la corrent i li diràs que has rebut un avís de que tens feina per sempre, que ja no vols marxar, que estàs molt content d’haver trobat aquest pis.
Setmana Santa
El temps passa i l’Edmund viu com tots els veïns, va aprenguen les hores per entrar i sortir sense trobar-se la Flora, ja té els dies organitzats i cada dia s’assembla al darrer i al següent.
Comença la setmana santa, i tothom veu a l’Edmund com un més del poble, fa dies que vol trobar a en Ton i no coincideix mai amb ell. Vol demanar-li permís per anar de vacances, no s’atreveix deixar el pis per uns dies, no fos que quan torni ja no pugui entra-hi.
Com que no ha trobat a ningú durant tota la setmana santa, el dissabte se’n va -només fins el dilluns- pensa, -no crec que ni s’adonin!-
Torna a casa el dilluns de pasqua, i no veu a ningú, es tranquil·litza pensant que amb els mesos, ja li donen la confiança perquè surti del poble durant un parell de dies, i no l’han esperat a la porta! -com ell havia imaginat mentre tornava-.
Ha passat St. Joan, 29 de juny
Des de St. Joan, una sensació de solitud s’enganxa a la vida de l’Edmund. La «nit del foc» va sortir el cap vespre i no veure cap foguera, després de sopar no va sentir cap petard, i va anar a dormir amb el cos intranquil producte de la tranquil·litat de la nit.
I ara, sopa amb la certesa que està sol, que alguna cosa està passant. Després de més de 5 mesos de no trobar gaire bé a ningú, de pensar que ja l’havien acceptat com a veí de l’edifici i del poble, avui no ha parat d’atendre un per un a tots els habitants dels pisos:
A les 10 del matí ha sonat per primer cop el timbre. Era la Flora, -Hola, surto! Vaig a Olot a comprar, he que em vigilarà la casa? No solo marxar i em fa molta por deixar gaire rato el pis perquè ja sap, corren molts lladres, l’altre dia mateix, varen entrar a cal martís i s’enduren totes les joies i l’endemà hi varen tornar a la mateixa hora i es volien emportar els diners que tenen amagats a la caixa forta del menjador, sort que en Joan va anar a la cuina per esmorzar i va sentir fressa i els lladres varen sortir corrents. Es que mai no podem estar tranquils! I miri, … -L’Edmund interromp el discurs -v NO es preocupi sra. Flora. M’estaré tota l’estona mirant l’entrada perquè no entri cap lladre.
-Home, tampoc tant! Tant sols doni-li una ullada de tant en tant. Au, me’n vaig. Que tingui un bon estiu!
Quan l’Edmund tanca la porta, pensa amb el comiat de la Flora, però no en fa cap més esment.
Mitja hora més tard, torna el ring, ring de la porta.
Obre i al llindar hi troba a mare i fill del quart, Ella 90 anys, ell 68, ella vestida com una noia de 25, pintada i amb un vestit amb pinxos brillants, una noia dels anys 50. Ell amb barba arrissada i cabell estirat fins els muscles, de color blanc i gris, amb una diadema de roba, una camisa i pantalons deixats, sembla sortit d’una peli dels hippies dels anys 60 …
– Anem a Venècia, tinc un festival de cinema i ens hi anem amb el cotxe, farem el viatge amb dos dies. Apa, que passis un bon estiu! -i sense més desapareixen escales avall.
I d’aquesta manera, tots els veïns ha tocat el timbre de can Edmund, cadascú dient on anava i deixant anar la mateixa frase abans de marxar: «Que passis un bon estiu.
29 de juny, hora de sopar
Ring!
L’Edmund al sentir el timbre s’espanta, pensava que ja havia passat tothom, però de seguida reacciona, -Aquest és en Ton, sempre és discret amb el timbre.
Obre la porta, – Què? Tu també et vens a despedir?
– Si, -respon el veí- Com ho saps?
-Ets l’últim en venir a explicar-me on va. Sembla que tothom s’ha posat d’acord en venir a donar-me explicacions!
– Si, és clar. Au, Passa un bon estiu! -No espera que l’Edmund el contesti, gira cua i baixa saltant els escalons de dos en dos.
L’Edmund s’amoïna, tanca la porta i entra cap el menjador. Despara taula mirant la tele, comença una bona peli, L’Alfred sempre l’ha adduït amb els seus arguments.
I a la mitja part se’n va al llit per seguir les imatges amb millor posició.
1 de juliol de 2016
El carter, s’entreté abaix a les bústies uns instants, al primer l’Edmund l’espera mig despollat al pas de la porta. El carter comença a pujar els escalons, un a un, amb la parsimònia de qui encara li queda molt per pujar.
– Bon dia, Menys mal que trobo una persona, Vostè és l’únic veí que m’he trobat a tot el poble!!!. Avui és l’últim dia de feina per a mi, he rebut un avís de que al final de la jornada em presenti a la central i demà em passen a Olot