El bar està quasi buit, només la televisió emet soroll, un soroll estrident, en Pere està darrera la barra entretingut emplenant la nevera d’ampolles per els clients del dia.
Son les 6 del matí.
La porta s’obre i en Ricard exclama -encara no ha vist en Pere- Collons!
El propietari, aixeca el cap de sota la barra, se’l mira -Bon dia, Ricard
-Collons, m’has espantat! -torna a exclamar en Ricard
En Pere no li en fa cas i es gira cap a la cafetera, disposat a fer el cafè de cada dia que li serveix sense sucre i molt carregat.
Els dos resten muts una estona cara a cara.
Poc a poc, el soroll de la televisió es fa més i més present, fins fer-los mal a les oïdes.
En Pere, l’apaga. Ara, el silenci els acompanya i les cares es van relaxant.
Encara no diuen res, però, a cada instant que passa ambdós van unificant el dolor que senten en un sol rictus.
En Ricard ja no aguanta més, fa un esforç per parlar, però la ma se li avança i es posa el cafè a la boca, en Pere, torna a la feina que l’entretenia fa una estona.
En Ricard es treu un euro de la butxaca, el deixa sobre el taulell i surt del bar sense dir ni paraula.
El bàrman continua absort en la seva tasca d’omplir, una ampolla darrera l’altra mecànicament.
Passa l’estona i la porta es torna a obrir, aquest cop la cara dels dos homes que entren xoquen amb la mirada de l’home que està darrera la barra. Aquest es gira i els serveix dos tallats ben calents.
Des de que han entrat només la fressa de la màquina de fer cafès ha trencat el silenci.
I així, cada tres o quatre minuts, algú entra al bar i és servit com cada dia, i al sortir deixen les monedes al costat de la tassa.
A mig matí les tasses emplenen la barra i els diners es barregen amb els sobres de sucre i ningú ha dit res. El bar continua amb aquest silenci només trencat per la fressa de la màquina de fer cafès.
Tots el clients al sortir , han anat a la plaça del poble. Homes i dones estan drets sense cap mot en el aire. Ningú s’atreveix a dir res. Cada u està al costat d’altres però ningú mira ningú, ningú està amb ningú.
Quan falten cinc minuts per les dotze, en Pere surt del bar i s’acosta a la gent de la plaça. Ja no hi cap ningú més, hi són tots: homes, dones, infants i tots els animals de les famílies del poble.
El silenci és quasi un miracle, tanta gent i tants animals i no es senten ni els ocells cantar. Ni els batecs accelerats del cor, que cadascú se sent, trenquen l’aire pesant de la plaça del poble.
Toquen les dotze campanades del mig dia, les persones segueixen dretes i sense fer cap gest que indiqui un canvi en el seu estat d’ànim.
A les tres de la tarda, tot segueix igual. I un i un altre comencen a marxar de la plaça, poc a poc les persones que estan a la part exterior de la plaça desapareixen i els del centre els últims de marxar.
A les quatre, tothom és a casa, els carrers buits estan silenciosos, ni un vehicle, ni un animal, ni una persona.
Arriba la nit, el sol s’amaga i surt una lluna plena darrera les fàbriques que hi ha a la sortida del poble. I la gent es posa al llit i no dorm, tampoc somnien.
I el sol segueix a la lluna i el dia torna a enlairar-se.
Avui, en Pere està al bar, les neveres plenes i la televisió a tot volum, sense fer res. S’obre la porta i entra en Ricard -Bon dia Ricard! -Bon dia Pere! -Un cafè? -Si, el de cada dia! Què diu la tele?
-Res de nou, el mateix d’abans d’ahir i possiblement el mateix que demà.