Estic escoltant el debat d’investidura del president de l’Estat al congrés espanyol.
Des de 1978 que segueixo les representacions, els actors van canviant, els personatges no.
La societat fa canvis, a vegades fins i tot canvis molestos ( no dona majoria absoluta).
No importa, perquè ni uns ni altres saben què vol dir treballar. Estar hores i hores asseguts en un escó, taula o restaurant parlant i no escoltant, demanant diàleg per fer el que digui jo, és el que ens venen com tasca feixuga. Em fan pensar amb persones del meu poble, que ara tindrien més de 100 anys, que valoraven les pel·lícules perquè era molt difícil fer cine!
Dialogar? Clar, sempre he estat i estaré disposat… ho he fet molts cops!
Pactar? No, això no entre en els meus plans… no ho he fet mai ni penso fer-ho!
Això ho va dir el president de l’1 d’octubre del 17, al vespre per TV3 a la pregunta de si el resultat del referèndum obria la porta al diàleg i al pacte amb els partits pro independència, pel futur de Catalunya.