A la jubilació, vaig creure que era el moment de posar en marxa el somni de la meva vida: Viatjar durant un any seguit. I vaig començar a imaginar projectes que podria fer:
1) anar a veure un/a artista cada mes, que distés + o – 1000 quilòmetres de l’anterior, amb la intenció de que em contestessin aquesta pregunta: qui és l’altre en la teva obra?
2) Fer un llibre explicant com es viu dins una furgoneta, petita i sense massa comoditat.
3) fer un blog per a viatgers, explicant les terres que visitava.
4) Donar la volta a la mediterrània…
Eren anunciats.
Quan vaig deixar de treballar, el fet senzill de viatjar sense cap projecte, va passar a primera opció.
Empeltat pels projectes anteriors vaig fer aquest blog. Vaig començar a dir que faria un viatge, sense explicar cap projecte. Ho vaig dir a tanta gent ! Em vaig comprometre a donar l’adreça del blog per no posar-la pública. Allò de la por a internet.
i poques nous
En general, els projectes s’ideen, s’analitzen les possibilitats de portar-los endavant, es planifiquen les àrees, les accions i després, i només després de posar en paper la planificació, es posen en marxa.
No totes les persones, fem el mateix…
Vaig posar una data, l’1 d’octubre… i no va poder ser. Va ser el 22 del mes d’octubre.
Vaig emplenar la furgoneta de tot i més, coses triplicades i moltes coses pensant en l’hivern, l’estiu i els imprevistos que poguessin sorgir.
Em vaig descuidar de petites coses importants que em van fer esperar donant voltes per la Catalunya nord, Vallespir, Rosselló, Camarga….
I el 3 de novembre, els pobles de costa es varen tancar, fi de temporada !
Em trobava en un moment d’impàs. Tenia 10 hores de sol si no plovia i 14 d’estada dins la furgoneta.
I em vaig preguntar si això era el que esperava. Vaig decidir que els meus límits eren els que eren i la comoditat de casa era prou bona com per no insistir en seguir un viatge sense destí.
Així que el 16è dia a les 4 de la tarda vaig decidir que tornava i a l’hora de sopar ja vaig ser a casa!