Avui he rebut, a la bústia, una invitació per assistir a la presentació d’un llibre; el paper era de bon gramatge i de molts colors. La propaganda anava d’una enciclopèdia professional, però no hi deia de quines professions ni tant sols parlava de si era una enciclopèdia en paper, digital o que la podies descarregar per internet.
L’he repassat de dalt a baix i en llegir el nom del presentador, l’he recordat: era un antic conegut amb qui vàrem deixar de veure’ns fa més de 40 anys i que ens hem seguit la història per amics comuns correu de paper o electrònic, fins fa deu anys.
He vist en Salvador Aloi assegut a taula de «La Vinyeta», bar icònic entre els estudiants de la Politècnica de Vilanova i la Geltrú. Llavors, érem dos joves que buscàvem el nostre forat a la vida laboral; amb una cervesa a les mans, jo li dic -Vens unes enciclopèdies molt cares! -ell acaba el trago, fa un rot i em contesta: el que costa un vermut!.
En un primer moment m’he resistit a creure que en Salvador encara vengués llibres, he pensat que el presentador potser era un seu fill.
De totes totes he d’anar a la presentació.
A les quatre menys deu arribo a l’entrada de l’hotel Carlemany de la ciutat de Girona, on es farà l’acte. Només d’arribar, veig un grup de persones vestides de directius, amb vestits del que en diuen «casual» i etiquetes que es veuen de lluny, que em fa pensar que estan esperant el mateix que jo.
A menys tres, un home de la meva edat (ho sé perquè em fa l’efecte que aparenta més anys que jo) ens convida a entrar.
Un cop asseguts a les butaques, amples i còmodes, d’una sala que sembla un cinema, una música suau ens avisa que l’acte comença: es fa silenci, es fa fosc i un focus il·lumina una urna transparent que custodia una capseta petita com per allotjar un anell de prometatge.
Una noia jove, vestida com una treballadora de laboratori al costat de la vitrina, fa el primer discurs:
– Bona tarda a totes i tots. El meu nom és Mireia, sóc Enginyera informàtica i Dra. en Bioquímica. I sóc aquí per presentar aquest nou enginy que hem creat l’equip de «Edicions El Cosmos».
Com ja saben vostès, hem estat la primera editorial que es va atrevir a prescindir del paper… utilitzant el suport CD.
I ara, tornem a trencar les barreres dels estris que necessiten d’eines externes per poder llegir, mirar o escoltar…
És més, amb el nostre xip, vostès ni tant sols necessitaran consultar a les planes d’un llibre (allò que pesa tant) com feien els nostres pares, ni connectar-se a la xarxa amb un ordinador com fem nosaltres…
Els presento… «Micro-Mega» la revolució del coneixement!
Aquesta càpsula que veuen vostès aquí, en aquesta urna tant grossa, ocupa l’espai d’un cap d’agulla, de les antigues agulles d’embastar!
Aquí la tenim dins d’un anell, tota sola la podríem perdre.
La noia obre la capsa transparent i treu la caixeta, quan l’obre l’inclina perquè els assistents puguem veure el contingut: un anell amb un segell, que brilla entre els seus dits. El treu i el mostra per sobre del seu cap.
– Només necessitem ajustar-nos el «Micro-Mega» en qualsevol dit de les mans o dels peus i en tres segons i 483 mil·lèsimes, sense cap explosió, sense fer soroll, el portador tindrà al seu cervell tota la informació acumulada de segles i segles; totes les possibilitats per resoldre qualsevol qüestió, qualsevol problema, qualsevol imaginació que el propietari vulgui o necessiti resoldre… en el seu treball quotidià… i d’una manera intuïtiva. No es necessita cap «couch», serà com si l’hagués creat poc a poc.
Aquesta càpsula està feta amb un material que es troba a la natura i que té les mateixes propietats de la matèria….
La noia comença un discurs tècnic sobre la composició de la càpsula, les seves propietats i com fa possible que el seu contingut s’integri al cervell; amb l’ajuda de diapositives que es projecten per tota la sala.
Està programat per a 27 minuts. En aquest temps en Salvador, se m’acosta i després de saludar-me efusivament, intentant no molestar a la concurrència, em diu:
– És una bogeria! Aquest producte revolucionarà la humanitat, però jo no sé on volen anar a parar! La saviesa es podrà comprar, ja no hauran d’estudiar, ni de treballar
Jo no entenc res, durant anys vaig saber d’ell perquè m’enviava propaganda sobre les noves formes de vendre cultura: llibres d’art, cursos d’idiomes, joies amb història, imitacions de quadres famosos … fins que li vaig perdre la pista amb l’ultima entrada a l’atur, ara fa deu anys!
Restem junts i callats, escoltant aquella marabunta de dades recitades per aquella noia que semblava més una màquina que una persona.
Al cap de 27 minuts exactes, la joveneta que havia anat canviant de vestimenta va acabar amb una frase emfàtica: «Els venim a presentar l’enciclopèdia professional més completa de la història! …»
Després d’un minut de silenci, la noia, enfocada per una llum dirigida a la seva ma portadora de l’anell màgic, amb posat de vedet esperant els aplaudiments del públic, es va anar transformant per tornar a ser la noia de laboratori. Es fa el silenci mentre torna la joia al pedestal, es gira i sense esperar més, es va desintegrant la seva imatge. S’apaguen els llums de la sala per un instant i en il·luminar-se de nou on hi havia la noia, hi veig la imatge del meu antic amic!
– Bona tarda a tothom! Bé, jo soc de carn i ossos, com tots vostès. La meva amiga és un holograma, que fa la feina molt bé i m’estalvia a mi d’haver de memoritzar un discurs…
El meu nom és Salvador, Salvador Aloi, expert en noves tecnologies aplicades al coneixement humà. Els haig de dir que vaig començar en aquesta professió de vendre coneixement enllaunat en paper fa 49 anys, quan jo en tenia setze. D’aquí a 7 mesos compliré 50 anys de treball, sense interrupcions, sense deixar-me perdre cap de les novetats…
En un principi, ens deien que fèiem la competència a les llibreries, i contra aquesta «mala llet» nosaltres saltàvem amb aquest contra-argument: « a aquest país no som gaire lectors i les botigues de llibres no poden tenir enciclopèdies a la vista, ocupen molt d’espai i ningú se les mira; per cada enciclopèdia que venem,un munt de llibres ocupen la prestatgeria del moble del menjador i potser els anima a consultar alguna cosa i també potser els anima a llegir novel·les…
O sigui que treballem per la cultura del poble!
– Començo amb aquesta broma, perquè avui tinc nostàlgia d’aquells temps que no érem gaire lectors, el món era analògic i teníem temps per xerrar amb la colla d’amics i la paciència d’esperar les cartes que ens enviava la persona estimada. Les llegíem i rellegíem un cop i un altre…Però bé, no som aquí per escoltar les peripècies d’un vell venedor…
Estic a la vostra disposició, contestaré totes i cada una de les preguntes que se’m facin, si me’n recordo es clar!
Els oïdors, no riuen (com s’esperava), però somriuen displicents…
La primera pregunta va venir de la tercera fila
-Bona tarda, el meu nom és Mireia, com l’holograma. Però jo, com vostè, també soc de carn i ossos (un esclat de riures es va fer l’amo del moment, però de seguida les persones varen posar-se serioses).- La meva pregunta és: per què no fan un xip amb el contingut de Google?, així no necessitaríem un anell per a cada professió.
En Salvador, se la va mirar de dalt a baix, per un moment vaig pensar que la jove l’havia enganxat!
-Miri Mireia, Google s’actualitza cada hora i encara no s’ha inventat un wifi personal i intransferible! (poques rialles). Escoltin, la tecnologia sempre ha estat enganyosa, sempre tenim aparells que fan cent vegades més coses de les que necessitem, i les comprem per totes aquelles coses que poden fer els aparells i que nosaltres no utilitzem.
Aquest anell està dissenyat per ser un professional complet. Per afrontar els nous reptes de cada dia amb seguretat i certesa. Per seguretat del treballador i de la feina.
Si tenim el coneixement final no tenim l’experiència, però si acumulem els coneixements dels avantpassats, tenim la seva experiència, les mans faran la feina amb total seguretat i no s’equivocaran. Hem començat amb professions vitals però estem treballant per arribar a tots els racons.
I per contestar-la, senyoreta Mireia, el cervell humà no està preparat per enllaunar tot el coneixement de la humanitat.
– Una altra pregunta?
– Quan val aquest aparell? –
– El que costa un vermut! … Només cal que ho desitgin i segur que podran adquirir aquest anell, que els farà tenir l’excel·lència que els demanen els seus superiors!.
-Encara no sé quan val!
– No puc revelar el preu en públic, si de cas, quan acabin les preguntes, tota persona que hi estigui interessada, li farem una entrevista i podrem explicar on, com, quan i quant. Aquest aparell no es ven a les llibreries on el veus, t’enamores, el pagues i te l’emportes…
En aquest moment, em vaig aixecar de la cadira i vaig començar a sortir. Quan era a la porta, vaig adonar-me que darrera meu em seguien una bona colla.
Espero que l’aventura no li hagi sortit del tot bé al meu amic. Podeu imaginar el perquè del meu desig.
Segurament que algun jove, a qui ell ha ensenyat a vendre porta a porta, en traurà més profit, entre d’altres coses perquè avui, un cop més, he constatat que no pots vendre allò que no creus!
I el temps és implacable!