Reconèixer el poder
Parlem dels diferents poders i ens hi emmirallem. Volem estar a l’altre costat del mirall…
Què passaria si no envegéssim el poder?
No parlo de l’enveja individual, sinó, de l’obligació d’aspirar a un model d’existir basat en la proposta de la riquesa i les conseqüents pràctiques de poder.
Tenir poder és poder-lo exercir.
Escriure poesia i amagar-la al calaix, per totes les altres persones, té el mateix efecte de no haver-la escrit.
El circuit de tota acció «idea-treball-resultat» s’ha de completar amb el binomi «autor-espectador». L’acció de l’autor necessita de algú que rebi el resultat d’aquesta acció.
L’acció del poder del govern necessita de l’acció de retorn dels ciutadans.
I mostrar-lo
Fins aquí, la premissa que em fa pensar en la reflexió que vull escriure.
Ara la mirada que em fan escriure sobre la necessitat que té tot poder per mostrar-se en la seva condició.
Fa uns dies vaig veure un reportatge sobre el Passeig de Gràcia de Barcelona, l’idea dels burgesos de la capital que es trobaven confinats dintre la muralla i que volien espai per els seus habitatges, per construir les seves torres sense restricció d’espai, i varen dissenyar sobre el camí de Jesús un espai per acumular les finques dels rics de la ciutat, creant un passeig obert, el Passeig de Gràcia.
Més endavant, ens explica el reportatge, que l’èxit de la proposta es va fer gran i que es va convertir en una aglomeració de persones que anaven amunt i avall, allí es mostraven els cotxes de cavalls, els nous cotxes motoritzats i les minyones aprofitaven treure els infants de la família, «per ensenyar les joies de la senyora».
Ara fa uns dies, a Madrid es va fer un sopar de persones per demostrar que podien saltar-se les normes de confinament.
Fa menys dies, l’església catalana i persones de govern varen fer una missa a la Sagrada Família.
I aquests dies és parla del Rei emèrit, que se’n va amb un maletí ple de diners…
I paro, perquè no soc capàs de escriure més demostracions de poder, sense enfadar-me molt i molt.
Per mi, tot això respon la necessitat que tenim les persones de ensenyar a l’altre, qui i què som, què ens diferència de la resta, en definitiva ostentem el poder que tenim.
I els mitjans de comunicació -el que pensàvem que era el quart poder, que ens tenia de salvar dels tres altres poders- són els col·laboradors necessaris per perpetrar el delicte.
Els diners, sempre necessaris per l’ostentació, han quedat minsos, en aquests temps hedonista, pràctic i consumista. És per això dels esdeveniments esmentats. Perquè com persones que són, necessiten mostrar la seva diferència amb la resta, demostrar que pertanyent a una elit de poder.
I les persones conformen les organitzacions i aquestes, a vegades, actuen com persones individuals. L’església catalana, que quasi no sortien als mitjans de comunicació el nou Passeig de Gràcia, ha trobat una bona acció per reivindicar i mostrar el seu poder.
Encara que sigui malament, que parlin de nosaltres! Deia la Lola.